He rebut un regal
molt especial. Els meus pares m’han explicat que fins ara el pare havia gosat a
atribuir-me paraules (escriure posts en nom meu), a base d’intentar imaginar
com devia sentir-me a mesura que anava creixent, i la mare s’encarregava de
supervisar i corregir l’ortografia. Ara diuen que ja sóc prou gran i que els
propers escrits seran redactats integrament per mi, amb totes les possibles
inconnexions i/o incongruències fruits de l’edat, que es puguin donar. I ells
només m’ajudaran a publicar-los.
El meu pare m’ha
confessat que en realitat el regal no és el Bloc, sinó la possibilitat de poder
utilitzar-lo a partir d’ara. Ja que en veritat aquest Bloc és un regal que jo
els he fet a ells. (“Ara si que no entenc res...”). Segons m’ha dit el meu
pare, inclús abans de néixer ja havia escrit tres posts en nom meu, i és que la
necessitat que tenia de comunicar-se amb mi era tan gran, que se li va acudir
que aquest canal li podria servir de mètode per plasmar el que ell creia que em
podria passar pel cap i d’aquesta manera poder recordar per sempre aquestes
reflexions i emocions que anaven experimentant a mesura que evolucionava la
seva experiència com a pares. Els meus pares mai s’haurien imaginat el riure i
els moments de tendresa que obtindrien a mesura que anaven publicant posts.
Enrere queda doncs,
una etapa de la meva vida, en que es comunicaven en nom meu. Amb un fil de
nostàlgia assoliré el repte que se m’encomana, i és que segons els meus pares
les meves paraules, (qüestions, explicacions i relats), són prou interessants
com per conservar-les sense tergiversacions.
Com que no em queda
massa clar qui ha fet el regal a qui i qui ha de donar les gràcies a qui, per
si de cas, pares, familiars i amics us dono les gràcies ja que el que si que em
queda clar és que el temps que els pares heu dedicat a escriure aquest Bloc, i
el temps que els familiars i amics hàgiu passat llegint-lo, l’heu passat
pensant en mi i només per això ja us mereixeu un petó ben fort. MMMUÀ !!!!
