Sembla com si fos ahir. Llum, molta llum, i fred, sobretot molta fred. La nostra feina ens ha costat a tots tres adaptar-nos a les noves rutines. Els dies han anat passant, sense treva, un al darrera de l’altre, com si el temps tingués molta pressa per veure’m créixer i gaudir dels meus petits grans progressos. Progressos que per altra banda no son només mèrits meus, si no que han estat possibles gràcies a l’amor que he rebut de les persones que m’envolten. Caram! He fet servir la paraula “amor”, i tot just acabo de complir només un anyet. Deveu pensar que sóc molt agosarat, a utilitzar una paraula tan complexa, que ni tan sols científics, filòsofs ni poetes han estat capaços de posar-se d’acord per trobar un únic significat. Doncs des de la meva inexperiència us puc fer un breu resum del que entén jo per “amor”.
Amor és el motor que genera l’energia que fa que els pares, tot i estar profundament exhausts, puguin aixecar-se del llit a qualsevol hora, per calmar-me quan els he necessitat. També és l’empenta que ha impulsat a la mare a lluitar contra tots els obstacles, per poder alletar-me amb el seu pit. També és l’impulsor que ha motivat als avis i familiars a ajudar als meus pares, a cuidar-me, portar-me al metge quan ha calgut, donar-me de menjar, portar-me a l’escola, canviar-me els bolquers, passejar-me perquè m’adormi. També és l’engrescador que anima tant als pares i familiars com a amics, a jugar amb mi.
Motor, empenta, impulsor, engrescador, tot em fa pensar en “moviment”. Per tant, crec que l’amor no és res més que un marxós, al que li tinc molt però que molt a agrair.
