No dono la bast amb aquests pares. A les nits, procuro no fer cap soroll quan dormo, ja que a la mínima fressa, de seguida ve el meu pare a treure’m del llit, perquè l’acompanyi a passejar per tota la casa. A mi em fa una mica de llàstima i procuro estar despert per gaudir de la passejada i no deixar-lo tot sol, però al final no em puc aguantar més i em dormo, deu ser a les hores quan el pare deu sentir-se abandonat i em torna a deixar al meu llit, pobre, algú li hauria de dir que els bebès necessitem dormir i no podem estar passejant als pares tota la nit.
Per altra banda la mare, deu ser molt fredolica ja que aprofita qualsevol oportunitat per fer-me abraçades. Suposo que per escalfar-se amb la meva temperatura corporal, també em fa una mica de llàstima, i procuro abraçar-la ben fort, però tampoc puc estar a cada moment mimant-la, tinc moltes coses a fer i descobrir. A vegades crec que no li dono tota l’atenció que necessita, però suposo que tant la mare com el pare deuen entendre, que no els puc dedicar totes les hores que ells necessiten, perquè només sóc jo tot sol, per cuidar de tots dos. No com les meves cosinetes, (Martina i Jana), que des del 18 de novembre ja poden distribuir-se la feina entre totes dues.
