Quina feinada!

No dono la bast amb aquests pares. A les nits, procuro no fer cap soroll quan dormo, ja que a la mínima fressa, de seguida ve el meu pare a treure’m del llit, perquè l’acompanyi a passejar per tota la casa. A mi em fa una mica de llàstima i procuro estar despert per gaudir de la passejada i no deixar-lo tot sol, però al final no em puc aguantar més i em dormo, deu ser a les hores quan el pare deu sentir-se abandonat i em torna a deixar al meu llit, pobre, algú li hauria de dir que els bebès necessitem dormir i no podem estar passejant als pares tota la nit.

Per altra banda la mare, deu ser molt fredolica ja que aprofita qualsevol oportunitat per fer-me abraçades. Suposo que per escalfar-se amb la meva temperatura corporal, també em fa una mica de llàstima, i procuro abraçar-la ben fort, però tampoc puc estar a cada moment mimant-la, tinc moltes coses a fer i descobrir. A vegades crec que no li dono tota l’atenció que necessita, però suposo que tant la mare com el pare deuen entendre, que no els puc dedicar totes les hores que ells necessiten, perquè només sóc jo tot sol, per cuidar de tots dos. No com les meves cosinetes, (Martina i Jana), que des del 18 de novembre ja poden distribuir-se la feina entre totes dues.

Si l’estiu em va passar ràpid la tardor encara més!

Ja estem a punt d'arribar a l’hivern, ara mateix tinc 11 mesos i peso 10,5 Kg. Gairebé ja sóc un nen gran.

He fet tantes coses i he viatjat a tants llocs, que ja no sabria anomenar-los tots. A França, (Carcassone, Albí, Tolouse), a Catalunya (Sant Pere de Roda, Barcelona, Vic), són alguns dels llocs que ara em venen a la memòria.

A base d’insistir tant, els pares han aconseguit que m’acostumi a viatjar, però curiosament tot i que m’agraden molt tots els indrets que he visitat, cada vegada que tornem a casa m’adono de lo bé que s’està a casa, calentó, tranquil, jugant amb la mare i el pare.

Què ràpid m’ha passat l’estiu!

M’han passat tantes coses i fa tant de temps que no escric, que no se ni per a on començar, i al final m'he decidit per fer aquest video. Com és d’imaginar, m’he banyat a la platja i a la piscina. Per no perdre el ritme, els meus pares m’han portat a molts llocs d’excursió, com ara, l’Escala, Sant Martí d’Empúries, Pals, Platja d’Aro, Palamós, Palafrugell, Perpinyà (França), L’estany de Banyoles i Gironella (a la comarca del Berguedà), són alguns dels llocs que ara em vénen al cap. Es pot dir que els pares em tenen ben marejat, sort que amb la música tan avorrida que posa el pare cada vegada que pugem al cotxe, (no és broma, posa balades instrumentals), em quedo adormit de seguida.

Com m’agrada el puré !

Des del tretze de Juliol he començat a menjar puré de fruites, ara ja menjo també de verdures i trossos de síndria i meló. La mare em diu que he de menjar molt per créixer sa i fort. I així que si em perdoneu ara us he de deixar que és de mala educació escriure posts mentre menjo. ( A més al pare no li agrada que li embruti el teclat).

27 Juliol, Sant Sergi !

Per celebrar-ho em varen dur d’excursió (com no podia ser d’una altre manera, amb els pares que m’ha tocat), em van portar a un indret molt a la bora de casa des d’on es pot observar les illes Medes des de dalt, “El cap de barra” situat a l’extrem est de l’Estartit. Des d’allà també es pot veure, la Roca Maura, el castell Montgrí, el golf de Roses i Begur. Que n’és de bonic el meu Poble!

24 Juliol tarda, Castelló

Des de la darrera aturada que havíem fet a Sagunt, ja no em quedaven forces per continuar el viatge de tornada, sort que ja teniem previst aturar-nos a dormir a Castelló. L’hotel era molt cèntric i varem poder fer una volteta per la plaça major i el casc antic per estirar les cames i sopar abans d’anar a dormir.

23 Juliol tarda, Ayamonte

Quin poble més bonic, més que un poble sembla una ciutat, però de les de pel·lícula. Des del Parador a on es varem allotjar, es podia veure la costa, el casc antic, el riu Guadiana i Portugal. Al meu pare li portava molts records de quan era petit i venia de vacances amb els avis i el tiet. He pogut conèixer als tiets i cosins del pare i una cosineta d’un any i deu mesos. Varem fer una passejada, i varem visitar el zoo i el parc. A la nit varem anar a fer un gelat a la platja.

20 Juliol matí, Cortegana

Per fi he conegut a la meva besàvia, l’àvia del pare. Com fila de prim amb el cap per tenir vuitanta nou anys, amb una mica d’ajuda i ajaguda en una butaca em va poder tenir en braços igual que havia fet amb el pare i amb l’avi, ha tingut als seus braços 3 generacions. Per part de la mare també tinc besavis, però la besàvia per part de mare només te setanta dos anys, i el besavi setanta cinc. I és que de molt jovenets varen “decidir” tenir una filla, la meva àvia.

19 Juliol tarda, Cáceres

El 2 de maig ja hi vaig estar de casament, (com ja sabeu, sóc un home de món). Però en aquesta ocasió varem poder gaudir d’unes vistes formidables des d’un restaurant situat en un àtic just a davant de la plaça major mirant cap al casc antic. Per no dir de la perfecte vetllada que ens varen fer passar els nostres amics de Càceres (ja marit i muller). Pel carrer vàrem passar calor, però era una calor diferent, com més seca. Quines ganes tenia d’arribar a l’Hotel per descansar després de les dotze hores i mitja que hi havíem trigat en el viatge. Havia d’agafar forces per fer una altra tirada a l’endemà, destí Huelva.

19 Juliol matí, Zaragoza

Quants indrets! No m’ho pensava que hi haguessin tants llocs per visitar. Us explicaré en diferents posts la darrera aventura que he viscut. El passat 19 de Juliol varem sortir de Torroella de Montgrí (el meu poble), amb direcció al sud de la península. De passada varem aturar-nos a esmorzar a Zaragoza, i varem visitar la Basílica del Pilar i la plaça annexa. Em va anar molt bé poder estirar les cames una mica després d’unes quantes hores dormint al cotxe. I la veritat val la pena aturar-se una estona i buscar una ombra en aquella plaça. El soroll de l’aigua de les fonts i un corrent d’aire que aparegut com per art de màgia són un bon entorn per degustar un entrepà de pernil ó “fer matones” en el meu cas. Així agafem forces per la següent aturada, per dinar, Madrid.

24 Juny, visita a la Moreneta

El dia de Sant Joan, el pare va tenir una de les seves “brillants” idees, se li va acudir que com que la nit anterior havia estat la revetlla, el matí següent no hi hauria massa gent animada com per pujar al cim de Montserrat per visitar “La Moreneta”. Com qualsevol altre persona hagués pogut imaginar, al tractar-se d’un dia festiu, hi havia un munt de gent fent el mateix que nosaltres. Suposo que el món deu estar ple de pares “espavilats” com el meu... Per cert, quin lloc més bonic!

Ei, quant de temps!

Fa molt que no escric al bloc, ja en tenia ganes. M’han passat tantes coses des de la última vegada... Hem fet moltes excursions, finalment ens hem comprat el cotxe nou que tan li agradava al pare, m’han batejat a l’església de Sant Genís de Torroella a on els pares s’hi varen casar, m’he banyat a la platja i a la piscina per primera vegada, però sobretot i el més important, he rigut molt.

Durant tot aquest temps he arribat a riure com mai m’hauria pogut imaginar, i és que tant la mare com el pare no paren de fer-me pessigolles, i per si fos poc a aquesta nova moda s’hi han sumat els avis, tiets i amics.

Quin èxit !

Durant el dinar del casament a Cáceres, nosaltres érem a la taula dels amics del nuvi, (tots catalans), vaig deixar que els pares pugessin gaudir del dinar amb tranquil·litat. Bueno, gariebé tot el dinar, ja que quan la cosa es va començar a animar i varen començar a cridar “visca els nuvis”, vaig haver de posar ordre a la sala, ensenyant-los a cridar de debò, i es que a una altre cosa s’hauria de veure, però a cridar no hi ha qui em guanyi.

Una altre anècdota curiosa, va ser que el mateix vespre tenia lloc el famós partit Barça-Madrid, i després d’haver estat suportant les enginyoses bromes dels madridistes presents a la cerimònia, el resultat ja el sabeu, (una exhibició futbolística al Santiago Bernabéu, 2-6). Tot i que a nosaltres no ens agrada massa el futbol, aquell vespre ens varem sentir més catalans que mai.

De casament a Cáceres !

El passat 2 de maig, vaig tenir l’honor de presenciar el casament d’un dels millors amics del pare, en Jesús. Va anar tot rodat, d’entrada el meu avi patern, ens va deixar un cotxe molt espaiós que ens va permetre viatjar amb prou comoditat. El TomTom del pare marcava 1.022 Km, des de casa fins a l’Hotel a on varem estar allotjats i a on va tenir lloc el dinar i el ball després de la cerimònia.

La nit abans de sortir de viatge, la meva mare no es trobava massa bé, i els meus pares ja havien decidit cancel·lar el viatge i trucar al nuvi per comunicar-li-ho, però després de seguir fil per randa els consells sanitaris que els meus pares vàren llegir en un llibre, i dormir unes poques hores. A la mare no se li va acudir una altre cosa que dir-li al pare que ja es trobava més bé. Dit i fet. Al cap d’una estona ja érem de camí, fent carretera tal com a nosaltres ens agrada. I a jutjar per la foto, sembla que la mare es va recuperar del tot.

El meu pare n’ha fet 30

El passat 18 d’abril va ser l’aniversari del pare, la mare i jo, varem obsequiar-lo amb un regal molt personal, varem llogar-li per tot el cap de setmana el cotxe que sempre està dient que li agrada, per que ens portés a fer excursions per allà a on volgués ell. Varem ensopegar la mala sort, tan ell, com jo (per culpa seva), que portàvem un refredat descomunal. Ara bé la il·lusió i els medicaments ens varen ajudar a no desistir de la nostra aventura. Ens va portar d’excursió a Ripoll i l’endemà a Tossa de Mar.

Com els hi agrada portar-me de passeig, crec que s’han proposat ensenyar-me tot el món sencer, suposo que encara deuen quedar uns quants indrets més per visitar.

Excursió al Mont

Durant el mes d’Abril, no he escrit cap post. Els meus pares m’han estat marejant, portant-me d’excursió amunt i avall. He estat a Barcelona amb els avis, a Sabadell a celebrar l’aniversari de la meva cosina, la Martina, que ja és molt gran, té 2 anys.

Ara bé, una de les excursions més divertides que vaig fer, va ser la visita a la capella de Mare de Déu del Mont. En la foto ens podeu veure a tots 3 al costat d’un senyor de Bronze, el meu pare em va explicar que es tractava d’en Jacint Verdaguer, un destacat escriptor català, que va allotjar-se (per acabar d’escriure un llibre de poesies titulat “Canigó”), al mateix hostal, a on nosaltres, acompanyats d’uns bons amics, varem estar dinant, no és d’estranyar que vingués a aquest indret, ja que des del cim d’aquest turó hi ha unes vistes de 360º que ens permeten veure no només el Canigó sinó tot l’Empordà. Val la pena fer-hi una visita, i més si feu com jo, que vaig venir tot el camí dormint.

Super Sergi !

Aquest és el nou pijama amb el que m’han obsequiat els meus pares, per haver estat tan bon minyó durant les darreres setmanes.

Quan érem a la botiga a on el varem comprar, a la meva mare li va fer gràcia quan el va veure, però el trobava un xic agosarat. En canvi el meu pare es va entusiasmar tant, que els seus instints garrepes es varen veure minvats.

El meu pare m’ha explicat que aquest pijama, és un disseny original anomenat “Sergi” per això porta la "S" al pit, i que posteriorment va inspirar la pel·lícula de “Superman”, però que per temes de drets de “copyright”, al protagonista de la peli, li varen haver de posar uns calçotets vermells per fora i varen haver de posar-li un nom diferent al del disseny original del pijama.

Vacunes!

El passat dimarts 03/03/09, em varen posar les primeres vacunes. Quin mal! Primer em varen donar a beure una mena de xarop que tenia un gust a llet agre, i a continuació em varen fer una punxada a cada cama amb unes xeringues enormes. Hi va haver un moment que no sabia si es tractava d’un malson. El meu pare m’anava dient tota l’estona que no em preocupés, que ho feien pel meu bé.

Pel meu bé?, quina barra... Aquests successos varen tenir lloc durant el matí i a la tarda em va venir una mica de febre, I el meu pare encara tenia la cara dura de dir-me que era pel meu bé. Per postres el meu pare no sabia agafar-me la temperatura, ho feia tal com es veu a la imatge. La mare li anava preguntant, "a quan està?", i el meu pare tot orgullós de la seva col·laboració li anava responent, “cap problema, a 25 ºC !”.

2 mesos!

El passat dia 02/03/09, vaig fer 2 mesos, i els meus pares ho varen celebrar amb un pastis de xocolata, d’alguna manera jo també en vaig menjar encara que a través de la llet materna. Després de passar tot aquest temps entre tots vosaltres, he arribat a la conclusió que tampoc s’hi està del tot malament en aquest nou món, prova d’aquesta sensació, són les ganes de riure que tinc cada dia, sobretot quan la gent que m’envolta em fa ganyotes i sorollets divertits.

Això si, quan arriba la nit i estic tan cansat que no tinc forces ni per dormir, ni per retenir la llet que menjo, m’entra la “depre” i recordo els vells temps quan estava dintre de l’úter, tan calentó i sense haver de fer res. Sort de la mare que em mima i s’hi esforça en donar-me llet materna tan si com no, perquè sap que es el millor per a mi.

Gràcies mare!

Girona per primer cop

La meva primera visita a Girona no ha estat gaire extensa, ja que ahir feina molt de fred i gairebé ens varem limitar a fer els encàrrecs previstos. Però els meus pares no volien tornar cap a Torroella de Montgrí sense que m’endugués una foto digna de postal, d’aquesta excursió.

De manera que varem aturar el cotxe al costat dels jutjats i em varen explicar, que aquells edificis tan formidables que sobresortien de entre la resta de forma tan esplèndida, a l’altre costat del riu Onyar, eren l’església de Sant Feliu i la majestuosa Catedral de Girona.

Enxampats in fraganti!

Ahir quan la mare feia unes compres, el pare i jo varem anar a fer un una passejada mentre m’explicava que un dels seus passatemps favorits, quan li toca anar de compres, és anar veure com tenen decorats els aparadors.

Curiosament ens varem aturar davant d'un que tampoc tenia gaire roba, però no sé per quina màgica raó el pare semblava molt entusiasmat contemplant-lo, just quan la mare va arribar i ens va tirar una foto sorpresa.

Feliç Sant Valentí !

Avui és Sant Valentí i el meu pare, (que pels que no el coneixeu, és un garrepa), m’ha demanat un favor. Per tal de no gastar-se un duro, vol que escrigui un post com a regal per a la meva mare. A canvi, em deixarà veure el dvd dels “Baby Einstein” que m’ha regalat el meu avi “José Antonio”. Així doncs, mare, aquí va el post:

Feliç Sant Valentí!

Ja sé que felicitar-te aquest dia, és una tasca que correspon al pare, però, que t'he d’explicar, si vosaltres ja us coneixíeu des de que tenies 9 anys i el pare 11. Pel que m’ha dit aquest any farà 11 anys des de que vareu començar a festejar, i fareu 3 anys de casats. Pel que es veu, si has après a suportar-lo durant tot aquest temps, més que una felicitació de Sant Valentí, el que hauríem de donar-te, és una medalla al mèrit.

Per cert no et preocupis pel regal, ja que tinc al pare quasi convençut perquè ens convidi a dinar, aprofitant que avui em portareu per primer cop a Girona, la ciutat a on ha viscut el pare durant 18 anys de la seva vida.

El pare m’està dient, que et dediquem la cançó que esta sonant a casa durant tot el matí, i que he ballat un parell de vegades. “Is this love” d’en Bob Marley.

Enganxat fent una becaina

Després d’escriure el darrer post, m’he quedat adormit davant de l’ordinador i és que porto son acumulada des d’abans d’ahir, ja que vaig estar amb el pare, mirant pelis de terror fins a les tantes. (“28 días después” i a continuació “28 semanas después”), entretingudes si més no, tot i que de moment, tampoc puc dir que n’hagi vist de millors.

Em va cridar l’atenció les imatges de Londres que sortien a les dues pelis, és com si ha hi hagués estat alguna vegada, no se si pot tenir a veure que nou mesos abans de néixer els meus pares hi varen passar uns quants dies.

Fent una mica d’exercici

En aquesta foto, feta el 31/01/09, em podeu veure gaudint d’una sessió matutina d’exercici. I és que l’altre dia vaig escoltar com el meu pare rondinava, perquè segons ell, els futbolistes guanyaven una quantitat insultant de diners, només per jugar, i tot perquè la gent paga per anar-los a veure. Així doncs, segons el meu pare els haurien de donar un pic i una pala i posar-los tots a treballar.

Quina ment més tancada la del meu pare, oi?, jo per contra he decidit que si vull guanyar una fortuna sense treballar, val més que comenci a entrenar-me des de ja.

Hola de nou!

Ja feia dies que no m’adreçava a vosaltres per explicar-vos les meves primeres vivències en aquest planeta. Per compensar-vos-ho, què millor que penjar un vídeo, (i es que diuen, que una imatge val més que mil paraules, així que mireu el que m’estalvio d’escriure).

Aquest vídeo, té al intenció de resumir els dies que vaig passar a la clínica a on vaig néixer i els primers moments de l’arribada a casa meva.

Per cert, gràcies a tots els que ens heu felicitat, visitat ó acompanyat durant aquests darrers dies, i moltes gràcies per tots els regals que m’heu fet!

Ja soc aqui!

He nascut el 02/01/09, a les 10:07 am.

A Figueres, la mateixa ciutat
A on va neixer el meu pare, fa 30 anys.

Peso 4,035 Kg i tinc una alcada de 50 cm.

Avui ha estat per a mi un dia dur, pero ha valgut la pena. He pogut
coneixer els meus pares i aquesta nit m'ho estic pasant d'allo mes be.

Ja li he fet canviar-me els bolquers 3 vegades al meu pare i gairebe
em pixo a sobre d'ell mentre em canviava el darrer. El pobre no te
massa traca pero com a minim s'hi esforca.

En canvi la meva mare, no para de riurez, pobreta amb el mal que li
deuen fer els punts.

Bueno, ja continuarem un altre estona, que ens espera una nit molt
llarga a tots 3.