Avui és el meu cinquè aniversari

He rebut un regal molt especial. Els meus pares m’han explicat que fins ara el pare havia gosat a atribuir-me paraules (escriure posts en nom meu), a base d’intentar imaginar com devia sentir-me a mesura que anava creixent, i la mare s’encarregava de supervisar i corregir l’ortografia. Ara diuen que ja sóc prou gran i que els propers escrits seran redactats integrament per mi, amb totes les possibles inconnexions i/o incongruències fruits de l’edat, que es puguin donar. I ells només m’ajudaran a publicar-los.

El meu pare m’ha confessat que en realitat el regal no és el Bloc, sinó la possibilitat de poder utilitzar-lo a partir d’ara. Ja que en veritat aquest Bloc és un regal que jo els he fet a ells. (“Ara si que no entenc res...”). Segons m’ha dit el meu pare, inclús abans de néixer ja havia escrit tres posts en nom meu, i és que la necessitat que tenia de comunicar-se amb mi era tan gran, que se li va acudir que aquest canal li podria servir de mètode per plasmar el que ell creia que em podria passar pel cap i d’aquesta manera poder recordar per sempre aquestes reflexions i emocions que anaven experimentant a mesura que evolucionava la seva experiència com a pares. Els meus pares mai s’haurien imaginat el riure i els moments de tendresa que obtindrien a mesura que anaven publicant posts.

Enrere queda doncs, una etapa de la meva vida, en que es comunicaven en nom meu. Amb un fil de nostàlgia assoliré el repte que se m’encomana, i és que segons els meus pares les meves paraules, (qüestions, explicacions i relats), són prou interessants com per conservar-les sense tergiversacions.

Com que no em queda massa clar qui ha fet el regal a qui i qui ha de donar les gràcies a qui, per si de cas, pares, familiars i amics us dono les gràcies ja que el que si que em queda clar és que el temps que els pares heu dedicat a escriure aquest Bloc, i el temps que els familiars i amics hàgiu passat llegint-lo, l’heu passat pensant en mi i només per això ja us mereixeu un petó ben fort. MMMUÀ !!!!

A prop de Port d’Alcúdia

Amb el meu cavall blanc a lo “El Zorro” acompanyat de la meva “Donzella”. 

La música ja us la canto jo: “I want to spend my lifetime loving you..”. mmmmuà !

Far de Porto Colom

Una posta de sol fantàstica! No busqueu el sol, que Porto Colom mira cap al sud-est de Mallorca i el sol es pon per l’Oest je je. 

Però, no deixa de ser romàntic contemplar com el cel canvia de color acompanyat amb la meva princesa, i el meu tete amb les ulleres de ballar el “Gagnam style” posades del revés tal com a ell li agrada...  Je je.

Mallorca 2013

Per tenir una embarcació només es necessita quelcom  que floti per poder-te transportar a dins de l’aigua, una boia per seguretat, i un rem per donar-te empenta. 

Doncs bé, aquí teniu un exemple de com podem apanyar-nos si no tenim res del que us he dit. Un flotador del vostre germà petit pot servir, una bombolla pot fer de boia de seguretat, i una pala per fer castells, pot fer de rem. “I és que no hi ha reptes difícils, sinó ments febles”.  Això em va dir el meu pare després de llegir-lo al seu facebook. Je je.

Estiu 2012 !!!!

Aquest estiu hem anat de vacances, i  hem viscut moltes experiències, però el millor sens dubte, la companyia. Adrià, demà faràs un any, quan sigui el teu aniversari et faré una abraçada tan forta com la de la foto que ens varen fer a Menorca.

Deixa’t emportaaar, per les sensaciooons, tan tan ta ta ta ta ta.... (versió pròpia, de “Chambao” en Català).

Adrià t’estimo molt, molt, molt i mooooooooooolt...

A la feina dels papis !

El meu pare cada vegada que se’n va a treballar, se’l veu més content que un gínjol, per tant la feina deu ser molt divertida, ja que coneixent-lo, amb lo que li agrada la xerinola i fer el ganso a casa...
La mare, quan torna de la feina, quan ve a recollir-me al cole, sembla que torna amb energies renovades, per tant, la feina deu ser fins i tot terapèutica i reconfortant.
El passat 28 de Febrer, vaig tenir la oportunitat de visitar les instal·lacions a on treballen el pare i la mare, a la foto, estic a la oficina del meu pare fent un brainstorming per reorganitzar-li les tasques i fer-li la feina més eficient, (si es que aquests grans, amb tats de papers s’atabalen...).
Però encara hi havia d’altre gent que inclús s’ho passaven molt més bé, hi havia molta gent que conduïa uns toros que anaven súper ràpid i altres que feien anar unes màquines grandíssimes que ocupaven naus senceres, i feien embalatges de les llaminadures que tan m’agraden. Tot plegat semblava la peli de Marry Popins, tothom cantant i ballant, en fi, una passada.
Ja he demanat que també m’hi deixin treballar, però es veu que la meva edat no els encaixa amb el perfil que necessiten, tot i així, la noia tan simpàtica que ens va fer la visita, em va dir que em tindrien en compte, je je.

El meu germà Adrià

Des del darrer post m’han passat moltes coses, moltes d’elles prou interessants com per escriure al bloc. Però sens dubte la més important de totes, és l’arribada a casa del meu germanet petit.

Durant tot l’estiu els pares m’anaven explicant que a dintre de la panxa de la mare hi havia un nadó petit, i per això havia de tenir molta cura. Ara que ja és a fora de la panxa, encara em continuen dient que he de tenir cura quan m’apropo. Però tan se val, a la mínima que els pares es despisten una mica, aprofito per fer-li un petó i una abraçada amb totes les meves forces, i és que no se que em passa que cada cop que el veig m’entren ganes d’abraçar-lo ben fort. I no se per que m’han de di res, si al cap i a la fi, és meu, tal com m’havien dit el “meu” germà!